Skip to content

60 anys sense Gaziel, però amb un dels seus llibres més perdurables

Agustí Calvet “Gaziel” (1889-1964)

Va ser un dels intel·lectuals catalans fonamentals del segle XX, un dels periodistes més notables de la història de la premsa espanyola i un testimoni de l’època més convulsa de la nostra història del segle XX: la que va des de l’inici de la Primera Guerra Mundial fins a la Guerra Civil i la dictadura del general Franco. Ell és Agustí Calvet, més conegut pel seu pseudònim de Gaziel, i es va erigir en testimoni privilegiat de molts dels fets d’aquells anys decisius des de la tribuna de La Vanguardia, un diari que ell va contribuir a aixecar fins al lideratge que avui continua ocupant. També va escriure molts llibres imprescindibles per entendre l’actualitat nacional i internacional. Per això és un dels autors de referència de la història del segle XX a Catalunya i Espanya, i un pilar fonamental del catàleg de DIËRESIS.

Aquest any 2024 arriba el 60è aniversari de la seva mort, succeïda el 12 d’abril de 1964 i, des de la nostra editorial, volem que aquest esdeveniment serveixi per retre-li l’homenatge que mereix. Per això, anunciem que, a més dels dos títols d’ell ja publicats al nostre catàleg (En las trincheras i Diario de un estudiante. París 1914), anem a publicar un més, que en realitat seran dos: Quina mena de gent som, que aplega quatre assaigs sobre la història de Catalunya i que actualment es trobava descatalogat. Per primer cop, també el traduirem al castellà, amb el títol Cómo somos los catalanes. Per aquesta nova versió hem comptat amb una col·laboradora d’excepció: la besneta de Gaziel, Paola Calvet Frontado, que signa l’adaptació al castellà d’una obra d’exili i postguerra que és tota una lliçó d’història. A més, també gaudim d’una gran signatura per al pròleg d’ambdues edicions: Màrius Carol, ex director de La Vanguardia (com el mateix Gaziel) i un dels analistes més qualificats de la vida política catalana.

Tots dos llibres estan llestos per al Sant Jordi de 2024 i significaran una aportació important per a mantenir l’obra de Gaziel viva i a l’abast de les noves generacions. José Ángel Martos, editor de DIËRESIS, ho explica: “Ens sembla una oportunitat important de reivindicar el pensament d’un autor que és un agudíssim escodrinyador de la essència profunda de Catalunya, però també un realista pragmàtic del que ha estat la seva posició històrica al conjunt dels pobles ibèrics”. “Aquesta versatilitat del Gaziel, que es mou brillantment entre l’intel·lectual culte que gairebé és un científic social i el periodista amb sòlids fonaments d’històriador, el va fer avançar-se una i altra vegada als esdeveniments, albirant el resultat de les grans cruïlles polítiques que es van trobar Catalunya a l’Espanya dels anys 30. Els polítics haurien fet bé de seguir el que ell pronosticà als seus articles per no equivocar-se… però no tan sols els polítics d’aleshores, també els actuals”, conclou l’editor.

El llibre, el subtítol del qual és Quatre assaigs sobre Catalunya i els catalans (1938-1947), es divideix en les esmentades quatre parts, escrites en diferents moments del període temporal de guerra i postguerra. Al llarg d’elles, Gaziel intenta identificar els trets essencials del ressorgiment de la identitat catalana explorant la seva història als segles anteriors i, també, com aquesta va ser explicada des que comença la Renaixença, el moviment que a mitjans del segle XIX suposà un redescobriment de la cultura catalana, i que proporcionà el substrat cultural i intel·lectual per a les demandes d´autogovern creixents des de començaments del segle XX. Així mateix, explorarà els límits d’aquestes aspiracions i els errors comesos a l’acció política que pretenia dur-les a la pràctica. 

El primer dels assaigs, titulat Introducció a una nova Història de Catalunya, el va escriure el 1938, durant la seva etapa d’exili a París, quan, com escriu ell mateix en la introducció del llibre, «ja era fàcil preveure el desenllaç» de la guerra. En aquest text reflexiona sobre la manera com, des de la Revolució Francesa, va canviar la forma d’enfocar la història i com es va imposar entre els historiadors el corrent dominant de crear «personificacions nacionals», cosa que va donar peu als «nacionalismes», els quals, escriu, «ja han provocat les guerres més sagnants i devastadores de tota la història humana». A partir d’aquesta idea de partida, Gaziel analitza «les històries de Catalunya impregnades d’ideal nacionalista» que havien sorgit al voltant del moviment de la Renaixença i que van oferir justificació a les aspiracions dels partits regionalistes catalans de principis del segle XX i de la II República.

 La segona part, que porta per títol Pobles remolcadors i pobles remolcats, va ser escrita uns quants anys després, a finals de 1946 o principis de 1947, quan Gaziel ja havia tornat a Espanya i superat les investigacions inquisitorials a què va ser sotmès pel primer franquisme. Residia llavors a Madrid. Aquest segon text és un original assaig, concebut inicialment com a pròleg en castellà que li van sol·licitar per a un llibre i que ell renunciaria a publicar per poder escriure una versió més lliure en català, la qual no veuria la llum fins a la publicació pòstuma de Quina mena de gent som, gairebé trenta anys després. En aquest segon assaig, reflexiona sobre la presència constant en el pensament i en la filosofia de qualsevol època i civilització del «dualisme». Gaziel pren com a punt de referència els personatges més representatius i simbòlics que, en la història de la literatura, han encarnat aquest dualisme: Don Quijote i Sancho Panza. A partir d’ells, estendrà la reflexió fins al dualisme entre dos pobles: Castella i Catalunya.

La tercera part, titulada El secret d’una migració misteriosa, també va ser concebuda a Madrid, uns mesos després de l’anterior, a la primavera del 1947. Gaziel la construeix en un estil que va de l’anècdota a la categoria: ho fa a partir d’una reflexió sobre la pintura de l’artista Joaquim Sunyer, que ja havia estat considerat per Joan Maragall com un dels artistes més «genuïnament catalans» de l’època. En canvi, la quarta i última part, El desconhort, havia estat redactada tres anys abans, el 1944, durant unes vacances de Setmana Santa a la seva ciutat natal de Sant Feliu de Guíxols i hi va incorporar la seva valenta “meditació de Catalunya”, llegida en acceptar la presidència dels Jocs Florals de Barcelona del 1944.

En definitiva, Gaziel va imposar-se un ambiciós objectiu, avui més vigent que mai, que, en les seves pròpies paraules, va ser el següent:

«Jo voldria una Història de Catalunya que es deixés per sempre més de contar el que hauria hagut de ser i no fou,

per dir-nos el que ha estat i el que és, per veure si així podíem arribar, per fi, a veure clarament el que pot ser».

Gaziel, a la seva maduresa.

 

 

Esta entrada tiene 0 comentarios

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *

Carrito
Volver arriba